RELACIONS ENTRE MORFOLOGIA I SINTAXI

​

La lingüística ha experimentat un important auge en els darrers trenta anys, en un escenari canviant, amb el desenvolupament de nous enfocaments que doten als investigadors d’instruments que permeten aconseguir anàlisis més acurades sobre la informació gramatical de les paraules, així com la manera en què es relacionen les unes amb les altres.

​

Segons es recull a les principals gramàtiques de referència de l’espanyol (Piera & Varela 1999 i NGRAE 2009), des de finals dels anys noranta, nombrosos autors han exposat clarament les interaccions existents entre Morfologia i Sintaxi, en l'àmbit empíric, en aspectes tan diversos com: a) la distinció de les classes de paraules o categories gramaticals (en què intervenen tant criteris formals com funcionals); b) la relació entre formes flexives i operacions sintàctiques de recció i de concordança; i c) la sintaxi interna de les formes complexes (o l’estructura dels morfemes que formen una paraula) i la seva sintaxi externa (o projecció sintàctica de la paraula segons les seves característiques morfològiques). Per altra banda, en l’àmbit teòric, la relació entre Morfologia i Sintaxi s’ha centrat en el debat entorn de la qüestió que planteja si existeix una divisió real entre aquests dos components de la gramàtica, a partir del qual s'ha obert la reflexió sobre quina és la naturalesa del coneixement morfològic i sobre com s’organitza. Les respostes han vertebrat dos enfocaments diferenciats: la perspectiva lexicista, que entén la morfologia com a un component autònom, i el corrent neoconstruccionista, que postula que “la morfología es, en realidad, sintaxis”, Fábregas (2013: 31).

​

En aquest marc de discussió científica i de progrés dels estudis lingüístics, l'objecte d'aquest seminari és aprofundir en l'anàlisi de les propietats que presenten les paraules, especialment en les relacions que s'estableixen entre Morfologia i Sintaxi, per tal d'assolir explicacions més detallades d'una gran varietat de fenòmens (substantius complexos deadjectivals, verbs complexos, locucions verbals, prefixos locatius, preposicions, vocals temàtiques, flexió verbal, etc.), tenint en compte les possibilitats explicatives que ofereixen els diferents models teòrics.

​